L'evolució de l'escola

L'evolució de l'escola està començant a ser un tema bastant polític en la nostra societat. L'escola d'abans era tradicional, la que va nàixer gracies als canvis que va produir la societat industrial d'aquell temps. Actualment, vivim en una escola dirigida a la societat de la informació i del coneixement.

Començarem a centrar-nos en l'escola tradicional, ja que em crida molt l'atenció el canvi que hem fet, i no tan sols en el fet de com ensenyar i aprendre, i els mètodes i hàbits que tenien, sinó a més en els canvis de recursos que s'ha produït en els avenços de la tecnologia.

L'escola tradicional, alhora de la relació professor -alumne, la podríem comparar com 2 línies, una més llarga que seria el professor i l'altra l'alumne. La linea més llarga correspondria al professor i la més curta a l'alumne. “El mestre, és el que té tot el coneixement i la veritat, tot i que és el professional amb pitjor formació” segons Tonucci.

Amb aquesta comparació, intent explicar la base on el professor té tot el coneixement, i l'alumne no aprendrà més que el professor li ensenyi sense poder augmentar la seva capacitat de coneixement, es a dir un continu aprenentatge basar en la reproducció de ell mateix sense cap canvi. Un exemple de “saber per saber”.

Comparant la base de l'ensenyament de l'escola tradicional a l'escola constructiva, arribem a “la construcció del nen dels seus propis coneixement”, es a dir a un ensenyament totalment obert a l'experiència dels nens. I per comparar també com hem fet abans, podríem relacionar l'escola constructiva com un cercle, un ensenyament que mai acaba, que tots tenim les mateixes oportunitats d'aprendre més i més, sense limitacions.

Una volta que em evolucionat a una escola constructiva, després del canvis alhora de l'ensenyament, arribam també a un petit punt que vull parlar que es sobre la relació professor-alumne. A l'assignatura de Pensament i contextos educatius contemporanis, hem fet unes enquestes a persones majors on li preguntavem com era l'educació i l'escola en el seu temps, i a mi m'ha cridat l'atenció que tots em remarcaven la relació professor-alumne.

Abans hi tenien un gran respecte als professor, i parlo en general, tant l'alumne com els pares de l'alumne, un respecte que s'ha anat perdent. “Jo no podia replicar res al professor, ell era qui tenia el saber, i mai s'equivocada” deia el meu avi. “Si suspenia una asignatura, on jo no hi estaba d'acord i volia reclamar-la no podia fer-ho, em trobava sola. Jo era una alumne i el professor sempre tenia la raó. No contava ni amb l'ajuda del meu pare, ja que com he dit, el professor tenia la raó” diu la meua tia.

Amb això afegeixo una foto que m'ha cridat la atenció, que he trobat a Google.

 

Amb això, crec que ens hem passat la limitació. D'un pas tan estricte com no poder parlar les coses amb el professor, només donat la culpa a l'alumne, hem passat a donar la culpa al professor, sense primer parar-nos i mirar els punts en comú per arribar una solució i no llançar-nos al més dèbil.

Finalment, en l'evolució de l'escola, vull centar-me en l'evolució de la tecnologia. Soc una persona actualizada en la tecnologia. Utilitzo elmòbil, soc molt bona a l'ordinador en totes les bases i m'agrada molt, però no crec que la tecnologia sigui la base del saber. La base del saber ha sigut el professor, ho és i sempre ho serà.

A primer de batxillerat tenia un professor a matemàtiques que li agradava molt la tecnologia, tant com explicar, corregir, ensenyar-nos amb l'ordinador. Com pot ser que les matemàtiques que es molt pràcti,c ho fèiem amb gravacions de youtube i amb el llibre projectat a la pared? Bet aqui, aquest any vaig aprovar matemàtiques en les recuperacions de juny, i perquè em vaig apuntar a repàs. Va utilitzar el guix una volta en tot el curs. Amb això vull dir, que no es que no defengui la tecnologia, perquè com he dit abans m'encanta, però que hi ha que saber com utilitzar-la i que no per ser la base de l'actualitat hi ha que abusar d'ella, ja que n'hi ha professors, com la d'Història que vull esmentar, que segueix amb la base” vomitar tot es rollo” i tu escoltar fins que toqui la campana (malgrat que sempre ha utilitzat un poc la tecnologia per mostrar-nos documentals, o explicar guerres amb els mapes projectats) i així es pot aprendre igual que amb tecnologia, per molt que sigui “lo más de lo más”.

En general, amb tot això vaig un breu resum sobre lo que aquesta primera setmana de classe a Bases Didàctiques m'ha cridat més l'atenció i volia esmentar. I per acabar vull posar un documental (bastant llarg però que val molt la pena) que ens va mostrar Neus, la nostra professora de Psicologia a l'institut, sobre l'educació al Japó, on surt un professor durant tot un any fent classe. Per a mi es molt emotiu. Com jo diria, aquest professor du l'ensenyament per dins.

“El maestro que intenta enseñar sin inspirar en el alumno el deseo de aprender está tratando de forjar un hierro frío” Horace Mann (1796-1859)