martes, 4 de diciembre de 2012

L'Educació Infatil, jugar és aprendre.


Fa unes setmanes na Celia, na Andrea i jo varem anar a una classe d'educació infantil de 4 anys a fer una pràctica d'observació. N'Alberto, el nostre professor de psicologia, ens va dir que aquesta pràctica ens serviria a més per sabre si ens agradava ser mestres o no, ja que durant un día viurem la tasca d'una mestra amb nens petits. Jo anava ja amb ganes de ser mestra, però al sortir d'aquella pràctica encara tenia més clar a que volia dedicar-me.

Va ser una gran experiència, ja que a causa de l'activitat que estaven fent vaig poder, personalment acompanyar a 4 nens a fer una tasca i sentir-me com una mestra, inclòs els nens m'agafaven de les mans. Resumint, vaig acabar enamorada de tots.
 
NA CELIA I JO A P4


Amb aquesta petita introducció centro el tema de l'entrada d'aquesta setmana, l'educació infantil. Per continuar amb l'entrada seguirem el llibre “Aprendre i ensenyar a l'educació infantil” de na Isabel Solé.


L'educació infantil té un caràcter no obligatori en l'etapa educativa, té un caràcter voluntari. Com ja sabem, l'educació infantil va des dels 0 als 6 anys, dividint-la així en dos cicles: de 0 a 3 anys, i de 3 a 6 anys, on ja entraria l'educació gratuïta. Aquesta darrera gairebé ja es troba escolaritzada completament, tot i que no es obligatòria com hem dit. Doncs bé, l'educació infantil es troba en una situació de plena discussió sobre la seua escolarització alhora de si es una etapa essencial per a l'aprenentatge del nen o no.


En aquesta etapa es troba molt influïda el paper de la mestra, ja que ella i la seua motivació sirà qui doni al nen o nena les capacitats i les ganes de aprendre, malgrat que també es troba en compta una gran necessitat d'una col·laboració en part de les famílies, tant en la col·laboració com la comunicació entre tots.
 
Les grans finalitats de l'educació infantil podríem mencionar que són principalment potenciar i afavorir el desenvolupament màxim de les capacitats dels nens i nenes, tot i respectant la diversitat i les possibilitats del diferents alumnes. La compensació de les desigualtats socials i culturals, i finalment la preparació per a un bon seguiment de l'escolaritat obligatòria, que per a mi es una clau per poder continuar en les següents etapes a un bon nivell.
 
L'educació infantil segueix l'ordre de dos cicles:
 
·El primer cicle es basa en l'especificitat del primer any de vida on es produeixen els grans canvis. L'efecte estructurador de la personalitat de les figures d'afecció on es troba la seguretat que els permetrà investigar en contextos més desconeguts, amb això podríem posar d'exemple quan els nens i nenes comencen a preguntar el per què de tot allò que veuen. A més trobem el paper estructurador de la resolució de les necessitats d'alimentació i neteja, des de la dependència total fins a l'autonomia progressiva del nen. La gran necessitat del moviment i del joc, un joc espontani i un joc conduit per l'adult en qüestió. I finalment, una necessitat d'una relació estreta entre la família i l'escola.
 
·El segon cicle comença a partir de l'entrada a l'escola, més o menys al tres anys, podríem dir el moment de transició entre el dos cicles. Es produeix un domini progressiu del llenguatge verbal que permet conèixer el món que els envolta, preguntar i explicar com a manera d'aprendre el món que els envolta i allò que els desperta curiositat. A més, es produeix l'assoliment de els hàbits personals i rutines, com el vestir-se, menjar, la higiene personal...
 
LES MOTXILES


Ara ens centrarem en els principis metodològics i pedagògics de l'educació infantil. Principalment hem de posar una especial èmfasi a l'atenció a la diversitat de l'alumnat, a l'atenció individualitzada i ala resposta a les dificultats d'aprenentatge. En quant a l'atenció individualitzada, s'ha de posar especial atenció a alhora d'aprendre les coses bàsiques primer per tal d'aprendre les més complexes després, tal i com ens va dir na Gemma d'exemple, no podem ensenyar la “p” i la “b” sense abans no haver donat el significat de “dalt” i “baix” per poder diferenciar les dues lletres. Els continguts doncs s'han de abordar per mitjà d'activitats globalitzades que tenguin interès i significat per als infants, que parteixin així de situacions quotidianes del centre i l'entorn. Fins i tot, hi ha que crear un ambient d'afecte, seguretat i confiança on el nen pugui potenciar la seua autoestima i la seua integració social. També, cal destacar el treball en equip amb el professorat.


Seguidament, parlarem de les orientacions metodològiques de l'infant amb l'escola i el seu entorn. Principalment, l'escola ha d'esdevenir una comunitat d'aprenentatge relacional i culturalment estimulant. Té que aconseguir facilitar el treball cooperatiu, així amb activitats variades, contextualitzades i significatives, en espais diversificats com els racons o els tallers on s'agruparan diferents edats i es produiran intercanvis entre els alumnes de diferents nivells. Doncs be així, l'escola ha d'estar oberta i receptiva al que succeeix al seu entorn, facilitant la recerca, exploració sensiorimotriu i el descobriment i plantejament de preguntes i hipòtesis entre altres.
 
Per anar finalitzant els conceptes que segueix l'educació infantil, parlarem de la programació, ja que té que ser adient de continguts tenint en compte el coneixements previs dels infants, l'adequació al moment del desenvolupament de l'infant i els nous continguts assolibles. A més, s'ha de provocar un conflicte cognitiu que serveixi d'estímul, i un predomini de continguts procedimentals i actitudinals sobre diferents conceptes, tenint en compte les necessitats i els interessos dels infants. I finalment, posar una adequada contextualització, significativitat i funcionalitat dels nous aprenentatges.
Finalment, cal parlar de l'avaluació del procés d'aprenentatge i de la pràctica docent. A l'entrada anterior, vaig parlar de l'avaluació en general, ara ens centrarem en l'educació infantil. L'avaluació serà global, continu i formativa, doncs utilitzada a més com un instrument d'acció pedagògica, de caire formatiu, regulador del propi aprenentatge i de l'activitat educativa. Haurà de ser coherent amb els objectius proposats i no podrà limitar-se a un recull quantitatiu de coneixement assolits. S'haurà de tenir en compte els processos d'aprenentatge, els ritmes, estils d'aprenentatge, processos de pensament complex, el desenvolupament de capacitats i la pròpia tasca educativa. L'alumne haurà de prendre part en totes les avaluacions, tant pròpies, com de grup i de la intervenció educativa.
L'observació serà continua i sistemàtica, processual, dinàmica, contextualitzada i compartida. A més a més, hi haurà una important relació amb la família també per a l'avaluació, per a fer-los partícips del progrés dels alumnes, i així per donar significativitat al recull de dades, entre altres.




 
Per acabar finalment amb l'entrada d'aquesta setmana, vaig a fer una petita reflexió sobre la creativitat, una part essencial, en la meua opinió, a l'educació infantil, que no s'ha de perdre. A classe de bases didàctiques na Gemma ens va llegir l'entrada d'un bloc “Una flor roja con el tallo verde” de Miguel Angel Santos Guerra. La veritat esque aquesta entrada hem va fer reflexionar sobre la creativitat i a més només pensar en el text i se m'ha borrona la pell!!
 
La creativitat és una cosa única que cada un tenim, uns més desenvolupada que altres però tots tenim. A alguns els costa més poder mostrar-la, llavors si des de petits ens la lleven, finalment mai podrem treurer-la.
 
Per finalitzar, deixo aquest video en anglés (subtitulat) que parla sobre si les escoles maten la creativitat. Es llarg, però val la pena mirarlo i reflexionar sobre ell.


miércoles, 28 de noviembre de 2012

Avaluar

Aquesta setmana parlarem especialment de l'avaluació, un dels temes que vaig introduir la setmana anterior parlant de la globalització.

Com ja he dit, aquesta setmana parlaré de la ja introduïda avaluació, començant amb unes diapositives sobre l'avaluació introductories al tema.


AVALUACIÓ from Andreaalbaplanells




Anem a començar a explicar les diferents tipologies d'avaluació que tenim segon n'Escamilla (2009). En principi, Escamilla les divideix segons la seua finalitat, atenent al moment de la seua aplicació, segons el seu àmbit d'extensió, segons el grau de relació amb l'avaluador i finalment, segons el criteri de comparació.

En primer lloc, l'avaluació de diagnòstic s'utilitza per conèixer el punt de partida dels alumnes. L'avaluació sumativa doncs, s'utilitza per al coneixement i valoració de tot el recorregut que ha seguit l'alumne i finalment, arribar al resultat final. I com a tercer tipus, l'avaluació formativa es la més apropiada per l'avaluació processual, ja que es la que pretén orientar, regular i corregit el desenvolupament formatiu durant el procés.
Per altra part, atenent al moment de la seua aplicació, trobam: l'avaluació incial, aquella que coincideix amb l'inici del procés; l'avaluació final, la que es troba vinculada a la recollida d'informació al finalitzar un procés per conèixer si s'ha aconseguit uns objectius; i finalment, l'avaluació processual, aquella que s'haurà d'avaluar al llarg d'un període prèviament fixat.
Reflexionant un poco sobre els mètodes segons la finalitat i el moment de l'avaluació, observam que les més usuals són la sumativa i la final, i justament es relacionen amb un aprenentatge tradicional.
 
Continuant amb les tipologies, segons el seu àmbit d'extensió, trobam l'avaluació parcial, la qual s'orienta a l'estudi de determinats element; i l'avaluació global, que es dirigeix a determinar un aspectes clau d'un conjunt. Entre aquestes dues, observem que l'avaluació parcial compren un aire més tradicional que la global.
 
En quant al grau de relació amb l'avaluador, trobam dos tipus: l'avaluació externa on els agents avaluadors no participen estrictament en el procés d'ensenyament-aprenentatge; i l'avaluació interna, la qual la realitzen els participants del procés que s'avalua.
 
 En aquesta darrera avaluació, trobem 3 subtipus: l'autoavaluació, la qual el paper de l'avaluador i l'avaluat cauen en la mateixa persona; l'heteroavaluació, on l'avaluador i l'avaluat no coincideixen, es a dir algú avalua la feina de l'altre; i finalment, la coavaluació, on els subjectes s'avaluen mútuament.
Finalment, per acabar amb les tipologies, trobam les que segueixen el criteri de comparació. En primer lloc, l'avaluació criterial compara els resultats d'un procés educatiu qualsevol amb uns propòsits prèviament fixats. En segon i últim lloc tenim l'avaluació normativa on el punt de referència de comparació és el nivell general d'un grup que actua com a mitjana.
 
En conclusió, segons el grau de relació amb l'avaluador i el criteri de comparació, trobam que l' heteroavaluació interna i l'avaluació criterial destaquen en l'aprenentatge tradicional.
 
 
Ara, parlarem dels diferents tipus de continguts que proposa en Zabala: els fets, els conceptes, els procediments i les actituds.
Els fets es basen en la prova escrita senzilla, es a dir en la pregunta-respota/redacta.
Els conceptes utilitzen l'observació de lús que en fan del concepte, la resolució de problemes que impliquin l'ús del concepte.

Els procediments es basen en l'observació sistemàtica de situacions en les que es facin servir, el saber fer.
 
I finalment, les actituds depenen de l'observació del comportament en les situacions conflictives que es presenten.
 
Una part essencial de l'avaluació es l'hora de compartir-la amb els infants. Les dades que els donem tenen que ser una base de motivació i una forma de donar-los ànims i ajudar-los a anar coneixent les pròpies possibilitats i necessitats.
 
 A més, la valoració sobre la seua activitat ha de ser sempre un incentiu que l'estimuli a esforçar-se sempre una mica més.


Graduación "escoleta"

Per acabar amb la teoria, parlarem d'un punt clau que esmenta en Zabala (2007) “l'avaluació de les competències esta mediatitzada per el caràcter selectiu de l'escola” .
 
En un primer pas reconeixem que estem mediatitzats per la història de l'ensenyament i per el paper que ha tingut en l'educació formal. L'escola ha complert la funció de seleccionadora als “millors” en el seu camí fins a la universitat. Malgrat això, donat que no tota la població vol, pot, ni necessita ser universitari, es necessari dispondre d'instruments que identifiquen aquells i aquelles que puguin tenir èxit en el seu camí dirigit a estudis superiors.
 
Amb aquest fi sirà necessari utilitzar des de els primers anys d'escolarització instruments i estratègies que permetin identificar a els potencials universitaris, així de forma sistemàtica fent probes periòdiques per conèixer les possibilitats de cada alumne. Ja que, no solament necessitem universitaris, sinó més que això, perquè malgrat no siguis universitari no vol dir que no tinguis altres sortides.





Per finalitzar amb l'entrada vaig a fer una petita reflexió sobre el canvi educatiu en l'educació. Hem de mirar al canvi, hem de produir el canvi... No podem continuar amb l'idea de classificar la societat per notes. Hem de avaluar per a renovar el docent. Deixar darrere el currículum pasat, orientar-lo al futur, a allò que sirà i allò que tractarà.

Abans jo no pensava en que l'avaluació era una forma de millorar, però ara veig que avaluar no es donar una nota, i dir si has après o no, sinó una forma de reconstruir l'aprenentatge per tal de millorar-lo.

domingo, 18 de noviembre de 2012

Globalització a nivell d'educació


No existe una metodología propia para la enseñanza de las competencias, pero sí unas condiciones generales sobre cómo deben ser las estrategias metodológicas, entre las que cabe destacar la de que todas deben tener un enfoque globalizador.” 11 ideas clave. Cómo aprender y enseñar competencias. Antonio Zabala (2007)

Avui parlarem de l'aprenentatge per competències el qual destaca en un currículum amb un mètode més global, que és allò que destacarem: els mètodes globalitzats.

L'aprenentatge per competències segueix una serie de criteris relacionats amb el seu grau de significat, amb la complexitat pròpia i el procés d'actuació competent, el caràcter procedimental del procés i les diferents característiques diferencials dels components de les competències. Per altra part, l'estructura del currículum en torn a les disciplines convencionals impossibilita el desenvolupament de totes les competències, per tant en l'aprenentatge necessitem assumir un aprenentatge de competències de caràcter interdisciplinari i metadisciplinar, que estaria relacionat amb les àrees disciplinaries de la forma d'ensenyament, les condiciones, els continguts i les competències generals.

En conclusió, aquests criteris ens mostren la debilitat dels mètodes expositius heretats al llarg del temps, per això la classe magistral i els seus mètodes derivats només serveixen per competències de caràcter acadèmic. Doncs, la limitació dels mètodes expositius a les classes magistrals han generat la cerca de mètodes alternatius, però no hi ha cap que representi una única encertada resposta vàlida, ja que no existeix un únic mètode. El resultat de l'ensenyament del qual l'objectiu no es la varietat, doncs és la utilització apropiada de estratègies i mètodes coherent amb el coneixement del qual disposen sobre com es produeixen els aprenentatges.
 
Per altra part, alhora de realitzar l'ensenyament-aprenentage cal fer una serie d'activitats de manera ordenada i activa amb les estratègies metodològiques.
Les variables metodològiques inclouen, a més d'unes activitats determinades, la forma d'agrupar socialment l'aula i els alumnes; les relaciones i situacions comunicatives entre els mestres i els alumnes; la manera de distribuir l'espai i els temps; l'organització dels continguts i l'us de materials, amb una final avaluació.
Ara, aniré un a un explicant les diferents organitzacions.
 
Començarem amb l'organització social de l'aula, la qual configura una determinada organització en la qual els nens i nenes conviuen, treballen i es relacionen segons els models en el que el gran grup i les variables permetin contribuir d'una formar determinada al treball col·lectiu i personal i juntament la seua formació.
 

P4


La metodologia per a l'aprenentatge de les competències deu complementar una organització social de l'aula en la que conviuen al mateix temps el gran grup, els equips fixos heterogenis, els equips flexibles homogenis o heterogenis i el treball individual.
 
Una bona organització a classe, de manera de rotació cada trimestre, seria una bona forma de relacionar-se amb tota la classe i ajudar a fer-los més sociables i menys timids.
 
Per altra part, el temps i l'espai es converteixen en unes variables metodològiques fundamentals, ja que l'us rígid d'aquestes pot impedir l'aprenentatge de moltes de les competències prèvies.
Amb la relació a la variable de l'espai, es deu complementar la distribució física de l'aula i la necessitat de la utilitat d'altres zones.
Durant el canvi de l'escola tradicional, també afectà a la distribució de l'espai, doncs comença a crear un greu problema quan el protagonista de l'ensenyament passa a ser l'alumne en contes del mestre, i llavors s'inicia uns altres tipus d'organització per racons, com ara serien les biblioteques, els laboratoris, el gimnàs...
 
Segons la distribució del temps, l'escola tradicional disposava d'uns períodes rígids d'una hora per àrea. En el canvi a l'escola constructivista això ha proposat una flexibilitat horària, millorant així el treball en grup.
Deixant de banda l'organització, anem als materials curriculars, aquells que ajuden tant a l'alumne com al mestre a ensenyar i aprendre.
Podem tipificar-los segons l'àmbit d'intervenció, la intencionalitat o segons la manera d'organitzar els continguts i en relació al suport.
Segons en l'àmbit d'intervenció s'utilitza el llibre de text com a forma més estesa i tradicional, malgrat que aquesta te diferents crítiques, com el tractament unidireccionals dels continguts o la impedició d'una actitud crítica ja que no es respecten els ritmes d'aprenentatge.
 
Es important ser conscient del valor del llibre com a mitjà de guia no com a substitució dels nostres principis de mestre.
 
Seguim amb el suport tant de paper, com la projecció estàtica, la imatge en moviment, l'informàtic o multimèdia. Tots aquestos són útils per ajudar a l'ensenyament, però no son un valor clau per substituir el paper del mestre.
 
Finalment, arribem a l'avaluació, al control dels resultats de l'aprenentatge aconseguits. Aquesta es una peça clau per determinar les característiques de qualsevol metodologia.
 
Una bona avaluació, doncs en indicarà que hem fet un bon ús de competències alhora ensenyament-aprenentatge.
 
Per acabar, parlarem dels mètodes globalitzats basant-nos amb Zabala, els quals destacarem els centres d'interès, amb els centres d'interès de Decroly.
Aplicà el mètode basat en la comprovació del fet que a les persones els interessa sobretot satisfer les pròpies necessitar naturals, amb el lema “per la vida, mitjançant la vida”.
Aquestes necessitats, doncs implicaran un coneixement del medi i de les formes de raccionar-hi. El medi esta constituït per l'infant, la família, l'escola, la societat, els animals, les plantes, la terra... Avui dia amb aquest terme es defineix el treball de coneixement sobre un tema que sigui engrescador, i que porta a utilitzar diferents recursos disciplinaris en el procés que condueix a conèixer-lo.
 
Una de les idees bàsiques que va partir Decroly es "La palanca eficaç de tot aprenentatge és l'interès, especialment, el profund, nascut de les necessitats primàries i que es manifestació del instints"
 
I amb aquesta idea, esmento l'eina d'aquesta setmana.
 
La meua cosina, Aroa va néixer a finals de desembre, llavors es quasi un any més petita que tots els de la classe. A molts amics seus, per no dir tots, se li han caigut algun dent de llet, i ella encara no. Llavors, va venir i tot seria en va dir indignada que volia que també se li a cauessin les dents. Després d'aquesta respota, vaig tenir que explicar-hi poc a poc que les dents es cauen quan compleixes els 5 anys, i que tot segueix una fase com la poma neix de l'arbre i després se la menja.
 
Aroa enseñando sus dientes. Aroa escondiendo sus dientes.

lunes, 12 de noviembre de 2012

El currículum


Aquesta setmana a classe, ens hem centrat principalment en el currículum. Van ser 3 hores i mitja plenes d'informació sobre el currículum i lectures sobre ell com la de “Maldito Currículo” de Pedro Villarubia, on fa una crítica, la qual vam tenir molt que comentar i ens va agradar molt.

Ara centrant-nos en el tema, començarem amb el seus orígens per donar una petita introducció. El concepte del currículum es troba ja des de 1918 a l'obra de Bobbit, un educador americà. Per altra part, a Espanya el currículum es troba en marxa des de la LOGSE. A la LOGSE trobam un currículum de mínimes, on tot allò que anem utilitzant es pot reduir, reutilitzar, però mai es pot eliminar res.

En Gimeno Sancrístán (1985) ens va fer veure una divisió la qual haurien de superar, on parla que “al sistema educatiu, uns estudien l'educació, altres decideixen l'educació i altres la realitzen”
Llavors, segons en Gimeno hi ha cinc corrents diferents al currículum.

En primer lloc tenim el currículum com estructura organitzada de coneixements. Aquesta es una perspectiva que emfatitza la funció transmissora de l'educació i per tant, s'estructura únicament entorn les assignatures.

En segon lloc, trobam el currículum com a sistema tecnològic de producció. Aquest es tracta com una declaració d'intencions, objectius d'aprenentatge o dels resultats cercats pel sistema educatiu.

Seguidament, com a tercer corrent, trobam el currículum com a pla d'instrucció. Aquest s'entén com a una planificació sistemàtica que requereix definir un objectius, continguts, metodologia i avaluació.

El quart corrent que esmenta en Gimeno és el currículum com a conjunt d'experiències d'aprenentatge. Aquest s'entén com aquell conjunt d'experiències que viu l'alumne a l'escola, i és a on neix el concepte del currículum ocult, ja que els alumnes viuen una serie d'experiències d'aprenentatge que no han estat explicitades en el suposat currículum.

Finalment, per acabar amb els cinc corrents, tenim el currículum com a solució de problemes. Aquest està centrat principalment en l'anàlisi de la pràctica. Es tracta d'una proposta integrada de principis generals per a orientar la pràctica escolar com un procés de solució de problemes, proporcionant així les bases per a planificar, avaluar i justificar el projecte educatiu.

En Gimeno a més, esmenta el currículum ocult, aquell que segueixen els alumnes a través dels missatges subjacents que dona el mestre. Com un clar exemple d'una mestre cridant als seus alumnes per dir-los "No teniu que cridar." Llavors, els alumnes realment veuen que si hi ha que cridar. Per tant hi ha que ser conscients del missatge que realment estem donant.

Per deixar acabat el tema d'en Gimeno, doncs diu que “els currículums són l'expressió del conflicte d'interessos i forces que graviten sobre el sistema educatiu en un moment determinat i podríem dir que expressen els valors dominants d'una societat fins que aquesta es assignada a la institució escolar”
A continuació, parlarem de les característiques del actual currículum, els quals tractarem una a una.
  • Currículum únic d'etapa: suposa la desconsideració de currículums especials. Té un marc únic en el qual s'hi fan les adaptacions i mesures de suport necessàries.     
  • Currículum com a instrument de treball: document en el qual el professor desenvolupa i revisa la seua pràctica.
  • Currículum obert i flexible: obert perquè el nivell de concreció del currículum prescriptiu és ampli per tal de que es completi a nivell de centre, i flexible perquè  es pugui adaptar a qualsevol context educatiu.
  • Currículum descentralitzat: es dóna una elevada autonomia per a la gestió i desenvolupament del currículum.
  • Currículum científic: persegueix una pràctica pedagògica científica, basada principalment en el constructivisme i amb un enfocament investigador.
  • Currículum sistèmic: on la modificació d'un element implica un canvi en un altre.
  • Model curricular que requereix un professorat professional, amb major formació i responsabilitat en la seua feina. 
Una part essencial en el currículum són els nivells de concreció. A partir de l'esquema que he realitzat, estret del llibre Aprendre i ensenyar a l'educació infantil de E. Basseda, T. Huguet i I.Solé, explicarem cada un dels nivells.

NIVELLS DE CONCRECIÓ ENTRADA 5

  • El primer nivell de concreció es concreta en un document de Disseny Curricular (DCB). L'agent responsable el qual és l'Administració educativa, estableix uns objectius generals per etapes i/o àrees. Es refereix a una etapa educativa i dóna orientacions per a l'ensenyament i per a l'avaluació. Es un referent obligat per a l'elaboració del segon i del tercer nivell de concreció.
  • El segon nivell de concreció s'explicita en el Projecte Curricular de Centre (PCC) i que elabora el claustre del centre. Consta dels objectius generals de l'etapa, els objectius i els continguts de cadascuna de les àrees, els objectius generals de cada cicle i la seqüenciació dels continguts, la metodologia didàctica, els materials curriculars que s'utilitzen i les decisions en relació amb l'avaluació i els criteris de promoció dels cicles entre altres.
  • El tercer nivell de concreció es concreta en les programacions d'aula que fa cada mestre per dur a terme la seua pràctica al llarg de tot un curs. Els aspectes que hi són referits són els objectius didàctics de les diferents seqüències didàctiques, els continguts que s'hi treballen; comporta una presa de decisions en relació amb els continguts a dins d'un cicle i una temporització al llarg de tot el curs dels diferents continguts que cal treballar, i s'expliciten les estratègies didàctiques, les activitats i els recursos que cal utilitzar. Així, es fa necessari fer una referència a la manera com es fa l'avaluació inicial, formativa i sumativa.

    Per anar acabant l'entrada d'avui, seguirem amb les fonts del currículum, allò importat per tractar a l'escola. El paper doncs que donem a cada una de les fonts està en funció del nostre concepte de l'educació.
  • La font sociològica, allò que és important en un moment històric. Té com a referència les demandes socials i culturals en relació al sistema educatiu. El currículum doncs, ha de recollir les finalitats i funcions de l'educació, de tal manera que pontenciï la integració dels alumnes com a membres actius i responsables de la societats a la qual pertanyen. Pretén un desenvolupament integral de la persona, i és aquesta font la que marcarà els tipus de continguts en relació a aquesta finalitat.
  • La font psicològica, allò adient en un moment determinat en el desenvolupament cognitiu. Ens donarà una visió sobre els processos d'aprenentatge dels alumnes i quines són les condiciones que afavoreixen l'aprenentatge.
  • La font disciplinària, fa referència a les matèries que s'han de donar. Són els especialistes els que determinen quins són els continguts essencials i els secundaris.
  • La font pedagògica recull el coneixement teòric entorn a l'ensenyament. És important conèixer aquelles aplicacions didàctiques que han tengut èxit per a la seua aplicació sistemàtica.
Finalment, per acabar, un currículum ha de donar informació en relació amb els diferents aspectes relacionats amb l'avaluació: què cal avaluar, com cal avaluar-ho i en quins moments cal fer-ho.

L'avaluació ens ha de proporcionar informació útil per poder continuar ensenyant. Cal avaluar tots el tipus de continguts i en relació amb totes les capacitats que cal desenvolupar. El referents últim en l'avaluació han de ser els objectius generals de l'etapa en qüestió. Cal avaluar també el Projecte de centre, amb la finalitat d'identificar possibles desconnexions entre els objectius formulats i el nivell d'aprenentatge realment assolits.

Per altra part, cal avaluar al principi, durant i al final del procés d'aprenentatge, fer una avaluació sistemàtica i continuada al llarg de tot el curs i avaluar en finalitzar una etapa educativa.

I finalment, l'observació és l'estratègia principal d'avaluació a l'etapa d'educació infantil. Cal utilitzar els instruments que siguin més adequats per avaluar un aspecte concret de la pràctica, com escales d'observació, entrevistes, converses.. i cal donar una informació a les persones interessades de les decisions extretes a partir de l'avaluació, com al pares, mares, altres mestres...

Per acabar, finalment amb l'entrada farem una petita reflexió sobre: com hauria de ser el mestre per ser capaç de donar el currículum? Un mestre ha de ser competent i professional.

L'escola tradicional no tenia la mateixa cultura professional que tenim ara. Els mestres a més, han de ser conscients de lo que diu el currículum. Un mestre ha de ser capaç de reprogramar el seu currículum any a any. Reprogramar és un moment de reflexió.

Ir a descargar

AUDIO: "Cambiaré de opinión tantas veces como adquiera conocimientos nuevos. Compadezco al que, después de haber expresado una opinión, no puede abandonarla nunca más".

Florentino Ameghino

domingo, 4 de noviembre de 2012

Competències

Aquesta setmana ens hem tornat a centrar en el llibre d'Antonio Zabala “11 ideas clave. Cómo aprender y enseñar competencias” com ja hem fet en algunes entrades anteriors, parlant del 10 principis, de la polèmica de saber per saber o saber per saber fer o de competències en general. Però aquesta setmana ens centrarem en el concepte competència.

Per començar, podem veure un petit vídeo on surt en Zabala explicant què és una competència.



Zabala descriu una competència com "Aquel conjunto de hablidades, conociemintos y actitudes integrados que permite dar respuesta a problemas nuevos y situaciones también distintas en todos los ámbitos de la  vida".

L'idea de competència ha creat diversos conceptes de ell mateix. Des d'un principi saben que el terme “competència” va néixer de les empreses, amb la idea (com abans ha dit Zabala) de resoldre problemes.

Per altra part, anem a parlar del concepte competència en una persona, es a dir, una persona NO es competent en sí mateixa, sinó que la persona ha de demostrar la competència en una situació concreta. Doncs així, demostraríem el concepte d'en Zabala: una persona es competents quan es capaç de donar una resposta a un problema en qualsevol situació.

En conseqüència, després es centrarà en avaluar a la persona en sí, considerant si la seua resposta ha sigut més o menys competent, es a dir, si el seu grau de competència es major o menor.





A continuació parlarem de les diferents competències que hem d'adquirir segons en l'àmbit on ens trobem. Segons en Zabala, entenem que la formació de tots el ciutadans té que estar encaminada a que siguin competents per donar una resposta als problemes que es podem donar en la vida per tal de millorar la societat, llavors les competències es desenvoluparan en l'àmbit social, interpersonal, personal i professional.


En l'àmbit social la persona haurà de ser competent per tal de participar activament en el desenvolupaments de la societat, intervenint en ella d'una forma correcta i responsable, valorant-la, comprenent-la, amb la finalitat de que sigui cada volta més correcta, més democràtica al favor de tots, més justa i sobretot solidària.
En l'àmbit interpersonal, la persona caldrà que sigui competent per relacionar-se, comunicar-se i viure positivament amb els demés, cooperant i participant en totes les activitats humanes des de la compressió, la tolerància i la solidaritat.
En l'àmbit personal, hi haurà que exercir de forma responsable i crítica la autonomia, la cooperació, la creativitat i la llibertat, a través del coneixement i la compressió en sí mateix, de la societat i de la natura.
Abans de poder emprendre aquesta tasca personal, s'haurà d'aprendre a analitzar i interpretar allò que succeeix al voltant, així utilitzant l'autoconeixement, l'autoconcepte, l'autoestima i la pròpia autonomia, com a base essencial de la psicologia en bases del desenvolupament cognitiu.
Per acabar, en l'àmbit professional l'individu deu ser competent per exercir les tasques professionals adequades a les seus capacitats, a partir de coneixement i habilitats específiques de la professió, de forma responsable, flexible i rigorosa, de manera que li permeti satisfacer les seus motivacions i expectatives de desenvolupaments professional i personal.
Per tal d'arribar a totes i cadascuna d'aquestes dimensions, el paper essencial que s'ha de seguir és el de l'escola, ja que aquesta “ és l'encarrega de promoure una cultura de solidaritat, justícia, participació, respecte als demés i a les seues diferencies, i defensa dels sers humans més dèbils.” (Zabala, 2007) Però sobretot, l'ensenyança en l'àmbit professional és l'encarregada de facilitar el seus desenvolupaments , exercint essencialment una funció orientadora que permeti el reconeixement i la potencialització de cada una de les seus habilitats segons les seus capacitats i interessos.
Per això com diu en Zabala, el paper de l'escola es molt important, i no sòl per "formar universitaris" sinò per seleccionar-los i mostrar-los les diferents opcions que hi ha, per formar-se a la vida.



Try our slideshow creator at Animoto.

(Fotos realitzades per mi. http://www.flickr.com/photos/andreitaalba/)

domingo, 28 de octubre de 2012

Aprenentatge significatiu


Aquesta setmana ens hem centrat en el llibre d'Antoni Zalaba “11 ideas clave. Cómo aprender y enseñar competencias” (2007) i anem a parlar especialment dels 10 principis psicopedagògics de l'aprenentatge significatiu.
Per tal d'obtenir un bon aprenentatge hem de seguir una classe de competències amb diferents components com els procedimentals, conceptuals i actitudinals.
Així doncs, podem trobar dos classes d'aprenentatge, el mecànic, que seria aquell el qual només memoritzem, i per altra banda, l'aprenentatge significatiu. En Zabala nombra aquest aprenentatge ja que sorgeix de la constatació de que tot allò que s'aprèn no s'integra de la mateixa forma en els estructures de coneixement.
Segons en Zabala, “un aprenentatge sirà més significatiu quan, amés d'implicar la memorització comprensiva, sigui possible la seua aplicació en contextos diferents i pugui ajudar a millorar la interpretació o la intervenció en totes les situacions que sigui necessari.” (pàg. 106)
Totes les competències han d'implicar una acció que les faci eficaces, llavors allò apres tindrà que haver sigut dominat i compres, ja que per exemple no pots fer una equació sense comprendre que és, com es fa, i a més saber fer els càlculs bàsics com sumar, resta, multiplicar i dividir.
A més a més, en Zabala destaca que les característiques de l'aprenentatge de les competències han de estar directament relacionades amb les condicions que deuen donar-se per que els aprenentatges siguin lo més significatius possibles.




Fent una petita reflexió sobre tot lo que hem parlat dalt segons Zabala, sempre havia sigut conscient de que un aprenentatge sirà més significatiu depenent del factors que obtengui però mai m'havia arribat a fixar tan com ara, i veure que és molt important tots els factors que intervenen en l'aprenentatge, dels quals parlaré ara.

11 ideas clave. Cómo aprender y enseñar competencias.
En Zabala parla de 10 principis que s'han de seguir per tal de que l'aprenentatge sigui lo més significatiu possible.

El primer de tots es “L'esquema de coneixement i coneixement previ”. Aquest es tracta de la representació que una persona posseeix en un moment concret sobre un objecte de coneixement. I per altra part els coneixements previs són el punt de partida per als nous aprenentatges. Molts d'aquest coneixement previs poden ser a vegades erronis.

Seguidament, trobam “Vinculació profunda entre els nous continguts i els coneixements previs” Aquest es tracta quan s'estableixen relacions substantives y no arbitràries entre allò que ja sabíem i forma part de la nostra estructura cognoscitiva i el nou contingut.
El tercer principi que esmenta Zabala, és “Nivell de desenvolupament”, aquest tracta de les capacitats que té l'alumne per arribar a l'aprenentatge nou. Una forma d'arribar, quan es veu que l'alumne no té les capacitats necessàries seria tractar d'ajudar-lo a passar de fase i així poder arribar al nou aprenentatge.

Com a quart principi, trobam la “Zona de desenvolupament pròxim” on es fa referència a la distància entre allò que alumne sap i allò que vol aprendre.

(Foto realitzada per mi "Paint")
“Disposició per l'aprenentatge” és altre principi mencionat per en Zabala. Aquest parla sobre els factors i les capacitats relacionades amb l'entorn familiosocial. En Zabala esmenta a en Solé (1993) amb “Los alumnos se perciben a sí mismos y perciben las situaciones de enseñanza y aprendizaje de una manera determinada, y dicha percepción -”lo conseguiré, me ayudarán, es divertido, es un rollo (...) “- influye en la manera de situarse ante los nuevos contenidos y, muy problamente, en los resultados que se obtendrán” (pàg. 110). Amb això vol dir, que la motivació de l'alumne respecte a la que l'entorn i el mateix mostri influirà en la seua manera de aprenentatge i les capacitats per obtenir-lo.
A continuació, trobam “Significativitat i funcionalitat dels nous continguts”. Aquest principi es molt simple, ja que tracta de una condició fundamental per tal d'arribar a l'aprenentatge significatiu sigui que l'alumne pugui atribuir sentit propi el mateix.
“Activitat mental i conflicte cognitiu”. Aquest principi tinc més experiència perquè l'he donat a psicologia amb en Piaget i la seua teoria sobre el desenvolupament cognitiu. Per tal de que l'aprenentatge es produeixi cal que l'alumne desenvolupi la seua activitat mental i per tant possibiliti la reelaboració del seus esquemes per tal d'obtenir nova informació.
Aprendre significativament implica un esforç i aquest no es realitzarà si no existeix una actitud favorable i no s'atribueix sentit a allò que aprenem i no posam interès, per això Zabala nombre un altre principi “Actitud favorable, sentit i motivació”.
“Autoestima, autoconcepte i expectatives” és altre principi d'en Zabala. Aquests incidien en les capacitats de les persones, les competències i el benestar. Les expectatives de èxit són determinants per desenvolupar una actitud favorable.

Per acabar amb els principis, trobam “Reflexió sobre el propi aprenentatge. Metacognició” Aquest tracta de regular el propi aprenentatge, ja que es un dels factor claus en l'aprenentatge de competències, i comporta saber planificar que estratègies d'aprenentatge s'utilitzaran, sabent-les aplicar, controlar i avaluar-les, per tal de trobar errors i ser capaços de desenvolupar nova informació.
En conclusió, tots el principis que esmenta es Zabala són fundamentals per arribar a un bon aprenentatge.
Aqui os deixo un video sobre l'aprenentatge significatiu d'en David Ausubel (2009)

lunes, 22 de octubre de 2012

Un mestre, un guia.

Aquesta setmana a classe hem parlat exactament d'això, per tal cosa que aquesta entrada tractarà dels diferents rols del mestre basant-me en la lectura de Jaume Carbonell (2008) Una educación para mañana.

  L'evolució de l'escola al segle XXI, ha creat un debat molt comú sobre si els mestres són bon mestres o no. Amb el canvi de disciplina que hem trobat en relació a l'escola tradicional, la baixada d'autoritat del mestre davant l'alumne, i entre altres la introducció de les noves tecnologies amb els seus avenços corresponents, ha canviat la visió dels mestres, tal i com diu en Carbonell(AÑO) “este viejo y bello oficio ya no el que era hace tan sólo unas décadas. O no debería serlo. No es que sea mejor o peor, sino simplemente diferente”.

Moltes voltes, al llarg dels cursos a l'escola i l'institut sempre m'havia fixat que cada mestre tenia la seua “mania”, per dir-lo d'alguna manera de fer les coses. I mai m'havia parat a pensar que això no era només ell o ella, i que era una “mania” única i irrepetible d'ell mateix, fins que a la lectura que he esmentat abans de Carbonell vaig llegir la classificació que esmenta.

Mentre anava llegint la lectura, em venien al cap imatges de diferents professors al llarg dels cursos. Els diferents models dels quals parla en Jaume Carbonell actuen com a resistència als canvis segons ells.

Vaig a fer una petita reflexió de cadascun d'aquest models docents, començant per el model funciona i absentista. Aquest es el mestre el qual només té la intenció de treballar per treballar, es a dir te l'esperit de funcionari. Segons el meu punt de vista, no mostrarà el mateix interès que un mestre que ho faci per vocació, es a dir per amor com esmenta Carborell a la lectura amb la cita de Freire “La educación es, sobre todo, un acto de amor.”

El segon model que parlarem es l'especialista, aquell que només es centra en la seua assignatura, aquell que no veu més enllà d'allò que és. Com ens mencionà la Gemma a classe, un clar exemple el podem trobar a infantil, o inclús l'he pogut viure a primaria i secundaria, quan hi ha una problema entre dos alumnes, i es troba davant un professor d'alguna assignatura en especial, no es capaç d'intentar resoldre el problema, ell directament diu “neu a parlar amb la tutora”.

Seguim al el tercer model, el autista que no s'entera. Com aquest podem veure molts, són el que jo mencionaria com els negats a la tecnologia i als canvis. Només es centren en el llibre i compleix la planificació sense cap interrupció.

  El model nostàlgic és aquell que des d'un primer moment va voler aproximar-se als canvis, a renovar, però amb el fracàs de no poder ver-ho es refugien dins l'aula sense ganes de voler a intentar-lo altra volta.

Finalment, trobem aquell model que es basa en queixar-se i donar la culpa a l'Administració llevant-se la responsabilitat. El clar exemple de mestres que si els seus alumnes no superen els seus requisits comencen a dir que tot es culpa del model docent del curs anterior.

Per acabar amb el diferents models docents segons Carbonell, pens que no són una bona influència per a l'actualitat, ja que amb tots els canvis produïts, aquestos a més frenen un poc més l'era dels canvis. I vull destacar la cita d'en Diego Goméz on diu “Y como un tesoro lo abrió, con cuidado, recordando las palabras de su profesor, guardadlo como un tesoro y cada cierto tiempo consultadlo, para que no olvidéis cuál es el propósito de la educación.”


Per terminar amb aquesta entrada vaig a continuar amb els atributs del bon mestre segons Carbonell. Només vaig a destacar els que més m'han cridat l'atenció i aquells que crec que són indispensables, tant per al professors com per a la ilusió de l'alumne alhora d'aprendre. Ara als nens els agrada anar a l'escola, aprendre i imaginar, gràcies a la motivació del mestres. Aqui podem veure unes imatges de sa meua cosina a l'escola.



Un bon professor té que tenir cultura, te que sabre un poc de tot, dominar tots els coneixements ja que com diu Carbonell “ ... no se puede guiar desde la ignoráncia.” A més, vull mencionar el compromís polític i social, es a dir crear una futura bona societat. L'educació no es sol el fet d'haver anat a l'escola i d'aprendre que la terra gira al voltant del sol, es més que això. Es el fet d'integrar-se a la societat i ser un bon ciutadà i intentar millora el món. Es curiós que amb aquesta petita reflexió podem pensar lo que té que aconseguir un professor i lo important que són. I relacionant-lo amb l'últim punt que vull mencionar, cal dir que segons esmenta en Carbonell a la lectura “Lo lamentable es que en los medios de comunicación, (...) casi siempre se proyecta la imagen negativa de la profesión -sus problemas y conflictos- y muy rararmente la imagen positiva de las satisfacciones e innovaciones prefesionales y educactivas”. Tot això es molt cert, ja que sempre podem escoltar “Alumne maltractat per professor o viceversa” “Queixes del professors com a dolents docents” “L'educació empitjora” “No hi ha bona relació entre professors i alumne” però no tot es negre. I amb això vaig a posar un vídeo que em va mostrar la meua professora de segon de batxillerat l'any passat on es fa un homenatge als professors (en primer sentit als professors de l'escola pública) però en general als professors.
 
 



I com diu na Cristina Peiró "Me gustaría que las nuevas generaciones guardaran un recuerdo de su escuela, de su universidad, de sus estudios como el factor potenciador y orientador de sus vidas, sintiéndose preparados y capaces de comerse el mundo y de llegar a ser lo que su corazón realmente les pida, ricos en valores y ricos en capacidades."

lunes, 15 de octubre de 2012

L'evolució de l'escola


L'evolució de l'escola està començant a ser un tema bastant polític en la nostra societat. L'escola d'abans era tradicional, la que va nàixer gracies als canvis que va produir la societat industrial d'aquell temps. Actualment, vivim en una escola dirigida a la societat de la informació i del coneixement.


Començarem a centrar-nos en l'escola tradicional, ja que em crida molt l'atenció el canvi que hem fet, i no tan sols en el fet de com ensenyar i aprendre, i els mètodes i hàbits que tenien, sinó a més en els canvis de recursos que s'ha produït en els avenços de la tecnologia.


L'escola tradicional, alhora de la relació professor -alumne, la podríem comparar com 2 línies, una més llarga que seria el professor i l'altra l'alumne. La linea més llarga correspondria al professor i la més curta a l'alumne. “El mestre, és el que té tot el coneixement i la veritat, tot i que és el professional amb pitjor formació” segons Tonucci.
Amb aquesta comparació, intent explicar la base on el professor té tot el coneixement, i l'alumne no aprendrà més que el professor li ensenyi sense poder augmentar la seva capacitat de coneixement, es a dir un continu aprenentatge basar en la reproducció de ell mateix sense cap canvi. Un exemple de “saber per saber”.



Comparant la base de l'ensenyament de l'escola tradicional a l'escola constructiva, arribem a “la construcció del nen dels seus propis coneixement”, es a dir a un ensenyament totalment obert a l'experiència dels nens. I per comparar també com hem fet abans, podríem relacionar l'escola constructiva com un cercle, un ensenyament que mai acaba, que tots tenim les mateixes oportunitats d'aprendre més i més, sense limitacions.


Una volta que em evolucionat a una escola constructiva, després del canvis alhora de l'ensenyament, arribam també a un petit punt que vull parlar que es sobre la relació professor-alumne. A l'assignatura de Pensament i contextos educatius contemporanis, hem fet unes enquestes a persones majors on li preguntavem com era l'educació i l'escola en el seu temps, i a mi m'ha cridat l'atenció que tots em remarcaven la relació professor-alumne.


Abans hi tenien un gran respecte als professor, i parlo en general, tant l'alumne com els pares de l'alumne, un respecte que s'ha anat perdent. “Jo no podia replicar res al professor, ell era qui tenia el saber, i mai s'equivocada” deia el meu avi. “Si suspenia una asignatura, on jo no hi estaba d'acord i volia reclamar-la no podia fer-ho, em trobava sola. Jo era una alumne i el professor sempre tenia la raó. No contava ni amb l'ajuda del meu pare, ja que com he dit, el professor tenia la raó” diu la meua tia.


Amb això afegeixo una foto que m'ha cridat la atenció, que he trobat a Google.
 


Amb això, crec que ens hem passat la limitació. D'un pas tan estricte com no poder parlar les coses amb el professor, només donat la culpa a l'alumne, hem passat a donar la culpa al professor, sense primer parar-nos i mirar els punts en comú per arribar una solució i no llançar-nos al més dèbil.



Finalment, en l'evolució de l'escola, vull centar-me en l'evolució de la tecnologia. Soc una persona actualizada en la tecnologia. Utilitzo elmòbil, soc molt bona a l'ordinador en totes les bases i m'agrada molt, però no crec que la tecnologia sigui la base del saber. La base del saber ha sigut el professor, ho és i sempre ho serà.


A primer de batxillerat tenia un professor a matemàtiques que li agradava molt la tecnologia, tant com explicar, corregir, ensenyar-nos amb l'ordinador. Com pot ser que les matemàtiques que es molt pràcti,c ho fèiem amb gravacions de youtube i amb el llibre projectat a la pared? Bet aqui, aquest any vaig aprovar matemàtiques en les recuperacions de juny, i perquè em vaig apuntar a repàs. Va utilitzar el guix una volta en tot el curs. Amb això vull dir, que no es que no defengui la tecnologia, perquè com he dit abans m'encanta, però que hi ha que saber com utilitzar-la i que no per ser la base de l'actualitat hi ha que abusar d'ella, ja que n'hi ha professors, com la d'Història que vull esmentar, que segueix amb la base” vomitar tot es rollo” i tu escoltar fins que toqui la campana (malgrat que sempre ha utilitzat un poc la tecnologia per mostrar-nos documentals, o explicar guerres amb els mapes projectats) i així es pot aprendre igual que amb tecnologia, per molt que sigui “lo más de lo más”.




En general, amb tot això vaig un breu resum sobre lo que aquesta primera setmana de classe a Bases Didàctiques m'ha cridat més l'atenció i volia esmentar. I per acabar vull posar un documental (bastant llarg però que val molt la pena) que ens va mostrar Neus, la nostra professora de Psicologia a l'institut, sobre l'educació al Japó, on surt un professor durant tot un any fent classe. Per a mi es molt emotiu. Com jo diria, aquest professor du l'ensenyament per dins.


“El maestro que intenta enseñar sin inspirar en el alumno el deseo de aprender está tratando de forjar un hierro frío” Horace Mann (1796-1859)

 



jueves, 4 de octubre de 2012

Presentació...


Com ja heu pogut veure a l'eportafoli, i sino aqui el teniu: http://portafoliandreaalba.blogspot.com.es/
soc n'Andrea, i aquest es el meu bloc de PRIMER D'EDUCACIÓ INFANTIL, on començaren posant una entrada setmanal de tot lo que donem a Bases Didàctiques.